A Catalunya, la protecció dels drets dels col·lectius més vulnerables i susceptibles de ser víctimes d’abusos ha millorat significativament en els darrers anys. Moltes de les expectatives generades per la victòria electoral del tripartit, no obstant, s’han vist defraudades. Així, els partits que integren la coalició d’esquerres, en el seu afany per presentar-se com a partits d’ordre, s’han sumat sense complexes al discurs seguritari dels seus adversaris i els han superar, de vegades, en gestos o declaracions d’intencions. Això ha tingut conseqüències negatives pels ciutadans més desfavorits i ha desdibuixat en part el paper d’integració social propi d’un govern d’esquerres.

En l’àmbit municipal, la primera mostra de les concessions a una línea dura de llei i ordre va ser l’aprovació en el 2005 de l’ordenança del civisme, per part del consistori barceloní, imitada després per desenes d’altres ajuntaments. Aquesta norma representa un nou paradigma seguritari sense parangó en tot l’ Estat que, amb el pretext de discursos benpensants com el del civisme, pretén “netejar” els carrers de la població considerada desviada o indesitjable. Així, mentre el poder local firma compromisos com la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat, s’aposta a la vegada per una política urbana basada en el predomini dels mitjans repressius, la prohibició d’ activitats fins ara tolerades com el treball sexual i la mendicitat, la criminalització dels exclosos i la restricció de les llibertats ciutadanes. Darrera d’aquests paradigma hi batega, en el fons, una confiança excessiva en l’eficàcia de la contundència del càstig per resoldre els problemes socials. La creixent hipertrofia punitiva s’aplica com a pal·liatiu davant l’atrofia social en la intervenció pública en matèries com el dret a un habitatge adequat, a un treball digne o a una educació de qualitat

En el nivell autonòmic, l’apropament al discurs seguritari ha tingut diferent impacte segons es tracti del tractament de les persones privades de llibertat o de la regulació del dret a la protesta. La situació dels detinguts a les comissaries o dels interns en els centres penitenciaris resulta d’especial vulnerabilitat degut a llur dependència i subjecció dels funcionaris. Els organismes internacionals de drets humans, per això, es preocupen principalment per analitzar el seu grau de protecció efectiva davant possibles abusos i maltractaments, molts cops difícilment controlables.

A nivell normatiu, en aquest sentit, una de les fites importants d’aquest període ha estat la ratificació en el 2006, per part del Govern espanyol, del protocol facultatiu de la Convenció contra la Tortura i altres tractaments o penes cruels, inhumanes o degradants de Nacions Unides. I el consegüent compromís, per part del Parlament català, de creació de mecanismes de prevenció de la tortura i de compliment de la resta de recomanacions del relator especial de l’ ONU sobre la tortura. Una reclamació històrica de les associacions de drets humans que encara s’ha de veure com es concreta a la pràctica. En la realitat quotidiana, no obstant, el panorama segueix sent força descoratjador. El darrer informe del Síndic de Greuges, Rafael Ribó, presentat davant el legislatiu català, evidencia l’augment de denúncies contra els Mossos d’ Esquadra per maltractaments a detinguts, i també la situació no aïllada, sinó recurrent, d’abusos a les presons. El propi president del Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d’ Europa, Mauro Palma, va assenyalar com en la seva darrera visita havia pogut comprovar com “s’utilitzaven de forma excessiva els mitjans coercitius en les presons catalanes”. Les objeccions d’ Amnistia Internacional i altres associacions de drets humans han anat en igual direcció.

Tanmateix, malgrat les crítiques, el Departament de Justícia ha actuat amb timidesa i ignorant l’ existència dels maltractaments. Aquesta política de contemporització dels excessos ha anat destinada sobretot a no incomodar a les organitzacions sindicals –algunes de tarannà autoritari- que són les que governen, en el fons, les presons catalanes. Una mostra clara d’aquesta escassa reacció institucional ha estat l’arxiu de les denúncies procedents de Can Brians per part de la Secretària d’ Institucions Penitenciaries, situació denunciada pel Síndic de Greuges com una decisió prematura i sense fonament. O les condecoracions a funcionaris condemnats per agressions a interns. La recent prohibició a que els organismes de drets humans puguin visitar les presons ha estat el corol·lari final: un missatge que reforça la sensació d’impunitat i dificulta el control de la discrecionalitat en l’ús de la força per part dels funcionaris.

Tot això es produeix en un context on la població reclosa ha augmentat de forma alarmant fins a un dels índexs d’empresonament per habitant més alts d’ Europa. Les necessitats disciplinaries segueixen, així, predominant per sobre les de tractament o rehabilitació social. Per altra banda, la població en règim tancat també s’ha doblat i encara persisteixen els departaments especials que permeten l’aïllament dels interns 23 hores al dia i sense límits temporals en presons com la Model, amb 100 anys de funcionament i un estat lamentable de conservació.

En l’àmbit d’actuació del Departament d’ Interior, en canvi, s’han produït, en termes generals, avanços significatius en la protecció dels col·lectius susceptibles de ser víctimes d’abusos policíacs. En primer lloc perquè s’ha impulsat un major diàleg amb organitzacions de drets humans i s’ha obert una nova etapa de reconeixement institucional a la seva tasca quotidiana. I en segon lloc, perquè s’han adoptat mesures rellevants com la creació del Comitè d’ètica de la policia, la denúncia de dos casos de maltractaments a la Comissària de les Corts davant la fiscalia i, sobretot, la instal·lació de càmeres de videovigilància a les dependències policials, seguint els compromisos adoptats amb l’ ONU. Per últim, s’ha posat en marxa l’ Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans, el protocol contra les agressions homòfones i el pla pilot a Girona–que s’hauria d’estendre a la resta de ciutats- per tal de saber el percentatge i motiu d’actuacions contra la població estrangera.

El balanç, en canvi, resulta més negatiu en el camp del manteniment de l’ordre públic i el dret de manifestació. El Departament d’ Interior, en aquest sentit, ha estat víctima massa sovint d’ un certa obsessió per reafirmar la seva capacitat per garantir, com el que més, la pau social. A la pràctica això ha comportat l’assumpció d’una duresa policíaca que ha superat en ocasions a la dels seus predecessors, generant múltiples crítiques per part dels moviments socials. Així, la deriva seguritaria ha implicat, per exemple, prohibicions d’ actes i manifestacions que, en ocasions, han estat respostes pels Tribunals de Justícia amb condemnes contra el Departament per vulneració del drets fonamentals dels manifestants. També s’han manejat noves estratègies policíaques, com ara el “pastoreig” o l’ “encapsulament”, inèdites fins ara a Catalunya i de caràcter extremadament preventiu. Aquestes tècniques han restringit de forma notable el dret de protesta i, en un context de reflux de la mobilització social, han constituït un element de crispació i confrontació constant.

El tema de la repressió policial, d’aquesta forma, s’ha convertit en una arma de doble fil per Interior quan ha tingut que fer front, per una banda, a la pressió dels activistes i, per l’altra, a dures campanyes, promogudes des dels mitjans i partits de la dreta, i centrades en torn a la llei i ordre. Així, i malgrat els intents de interlocució amb els primers, allò decisiu en la seva política d’ordre públic ha estat el fort pes de les inèrcies i resistències de l’estructura policíaca que han impossibilitat un canvi real de paradigma. Els sindicats policials dels Mossos d’ Esquadra, certament, han esdevingut un potent grup de pressió extremadament polititzat. En el 2007 es va poder comprovar quan van sortir al carrer a manifestar-se amb crits i consignes del tipus“Saura dimissió” “kubotan, kubotan” o “boti, boti, okupa qui no boti”: una imatge de descrèdit del tot allunyada de l’aparença d’imparcialitat professional exigida per la llei i que és d’esperar d’un cos nascut i format en una democràcia.

Per altra banda, en aquest camp, les associacions de drets humans han reclamat un debat sobre l’ús de certes armes policíaques. Durant el 2007 algunes unitats dels Mossos van adquirir les temibles pistoles Taser que havien causat desenes de morts en el continent nord-americà, com la d’un polonès en un aeroport canadenc. El mateix any va entrar en escena el famós punxó anomenat Kubotan, utilitzat sense autorització pels antidisturbis catalans en el cos a cos d’ una manifestació “pastorejada” a Barcelona. I recentment el “cas Vilaró” ha permès evidenciar la perillositat d’uns projectils que poden superar els 250 quilòmetres per hora i que van ferir de gravetat el propi comandament policíac. En aquest sentit, les recents instruccions internes aprovades –la 4/2008 i la 5/2008– han constituït, malgrat certes deficiències, un important marc legal de referència. S’ han prohibit el Kubotan i la pistola elèctrica. En el cas de les escopetes anti-avalots i les pilotes de goma, no obstant, no s’ha progressat gens. Els seus efectes, cal recordar, han estat letals en algunes ocasions i en la majoria dels països europeus ja estan prohibides i substituïdes per mètodes a priori menys contundents. A Catalunya, en canvi, encara avui formen part de l’equip reglamentari de les unitats anti-avalots dels Mossos d’ Esquadra.

En aquest balanç final també s’hi han d’incloure actuacions controvertides com les de la gestió policíaca i informativa de l’activista Núria Portules, detinguda per part dels Mossos sota la legislació antiterrorista, o la presentació d’ un manual per prevenir la constitució de plataformes arrelades en la denominada “cultura del no”. I en el camp de la lluita contra el racisme o la xenofòbia, per últim, l’ escassa preocupació per variar substancialment la formació dels policies en la no utilització de “criteris racials” especialment en identificacions preventives.

En el futur, per tot això, el Govern hauria d’adoptar un compromís més ferm, públic i visible en la protecció i promoció dels drets humans. Per fer-ho, resulta imprescindible, des de la sana autocràcia, identificar i reconèixer, en primer lloc, els punts més febles en la lluita contra la violència institucional. I elaborar, després, tècniques més eficaces per assegurar un major grau d’efectivitat dels drets reconeguts en les declaracions i pactes internacionals. En les àrees de seguretat i justícia, en concret, es tracta d’implementar d’una forma plena i eficaç les recomanacions d’ organismes internacionals com el Comitè de Drets Humans de la ONU o el Comitè Europeu per la Prevenció de la Tortura i de les Penes, Tractes Inhumans o Degradants. Així, en l’àmbit d’ Interior, implicaria, per exemple, ampliar l’ús de les càmeres a totes les zones de custodia dels detinguts i aprovar mesures, com les del Govern basc, per garantir els drets de les persones incomunicades sota la legislació antiterrorista. En la cartera de Justícia, per altra banda, significaria crear els mecanismes del protocol contra la tortura, d’acord amb els compromisos adoptats, i sobretot variar de forma substancial l’ actual política d’arrogància i menyspreu en vers les associacions de drets humans que treballen en l’àmbit de la presó. Això vol dir redefinir esquemes mentals i prioritats: posar l’èmfasi en la defensa de les víctimes d’abusos per sobre de les “raons d’ Estat” o suposades fidelitats al sistema.

Una esquerra conseqüent, o simplement compromesa amb l’ Estat de dret i amb la defensa dels drets humans, no s’hauria d’acomplexar davant les demandes de mà dura de la dreta o les reaccions corporatives dels sindicats policíacs o de presons. Més encara, hauria d’assenyalar de manera inequívoca la incongruència que comporta denunciar la vulneració de drets als diferents Guantanamos del món mentre es pretenen amagar els propis draps bruts. En lògica democràtica, els poders públics, per altra banda, han d’entendre el control i la vigilància de les associacions de drets humans no com un greuge personal, sinó com un dels mecanismes per a fer efectiu l’acompliment de les obligacions que ells mateixos han contret per mitjà de la Constitució i dels tractats internacionals. Haurien de respectar la seva crítica, sense situar-se a la defensiva, i a admetre que aquesta pot contribuir a detectar insuficiències i a assenyalar nous camins en la lluita contra la seva impunitat.

Font: Revista 60 Aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans