La nit de fi d’any va ser una altre nit llarga a París, ciutat on per primer cop en la història es van alça les barricades – Baudelaire en deia “fortaleses de llambordes màgiques” – com a símbol de la lluita urbana. Un altre nit d’enfrontaments i incendis. Un dispositiu de 25.000 policies per garantir l’ordre públic. Un decret per declarar l’estat d’urgència -amb una llei de 1955 per l’Algeria-; era per 12 dies i ja van 3 mesos. No obstant, tot plegat inútil. Un altre cop es va sentir amb força el crit de ràbia del silenci prolongat de les perifèries. Resultat: Més de 400 cotxes cremats i quasi la mateixa xifra de detinguts. Un escenari ja quotidià de revolta. Un escenari de guerra i estat d’excepció. El balanç final (de novembre a desembre) no pot ser més revelador de les seves conseqüències materials, humanes i simbòliques: 10.346 cotxes cremats, més de 300 persones jutjades, dos joves morts, múltiples processos d’expulsió i més de 800 condemnes de presó. ¿Quants joves del maig del 68 van anar a la presó?. Els fets tornen a recordar el fracàs de les polítiques ultraseguritaries en boga. Politiques d’emergència que, utilitzant discursos benpensants com el del civisme, pretenen erradicar o borrar dels carrers (de la vista) als sense sostre, les prostitutes i d’altres exclosos dels sistema; els components heterogenis de la racaille o escoria “sarkoziana” , individus “residuals” o “excedents” dels programes de modernització urbana en marxa. A França es tracta d’un fracàs anunciat des de mitjans del 90, quan es va decidir importar la “tolerancia zero” aplicada per Guliani a New York, en el context de desmantellament creixent de l’Estat Social. Així per exemple els educadors de carrer foren paulatinament substituits pels policies o sistemes de videovigilancia. Des de llavors la gestió punitiva de la pobresa ha transformat la qüestió social en qüestió de seguretat. Els resultats no eren dificils de preveure. En el 2003 les presons franceses, com les esponyoles, s’omplen amb la xifra record de 60.513 presos. I d’aquesta forma, la presó esdevé el que Loïc Wacquant anomena “gran aspirador de l’escoria social”. Per altra banda, la desinverció social en benefici de la sobreinversió seguritària tampoc significarà menys inseguretat, ans al contrari. L’esclat incontrolat de la revolta perifèrica n’és el darrer exemple més evident. Però la lectura institucional dels fets justament és la contraria. Es reclama més mà dura i finalment, amb el pretext del “dret a la seguretat”, s’aprova tot un arsenal de noves reformes lliberticides contra les expresions externes del profund malestar social. Es tracta d’un carreró sense sortida que segurament augmentarà la desigualtat i exclosió de determinats grups socials, sols tractats des de instàncies policials, en el que Zygmunt Bauman ha anomenat el “nou holocaust silencios i continu del segle XXI”.

Font: La Directa