El nou Conseller d’Interior, Felip Puig, ha anunciat la seva intenció de liquidar el llegat del seu antecessor qüestionant, d’entrada, dos dels seus projectes estrella. El codi d’ètica policial serà derogat. Les càmeres de vigilància a les comissàries, al final, es mantindran però amb un control del seu ús que no afecti al “el prestigi i el bon nom” dels Mossos. El propòsit seria evitar la “intromissió en el funcionament normal de les comissaries” d’unes mesures que només han conduit a la “coacció, l’hipervigilancia i la desconfiança” envers el cos policial.

L’argument no és nou i fou esgrimit, ja en plena campanya, pel nou President de la Generalitat, Artur Mas. En realitat, ve a reproduir el mantra entonat per cert pensament “d’ordre” davant de totes i cada una de les propostes de control policial reclamades per les associacions de drets humans i, algunes, impulsades per l’anterior Govern. Ja en el seu moment, projectes com el reglament d’armes que va prohibir l’ús del kubotán, la certificació ISO ideada per a calibrar la qualitat del servei i, sobretot, la instal·lació de càmeres de vigilància en les comissaries van topar amb resistències similars. Es va dir que posaven en dubte la integritat dels Mossos, que no distingien entre la policia democràtica i de la dictadura i que provenien de sectors poc realistes i fins i tot amb escàs “sentit patriòtic”. Es va insistir, fins i tot, amb la idea que l’anterior Conselleria estava “més preocupada pels delinqüents que per la policia”.

La veritat, no obstant, és que les mesures que ara es volen revisar no són un simple caprici electoral o el producte de la “imaginació creativa” d’algun boy scout esquerranós. La instal·lació de video-càmeres a les comissàries, lluny de ser un rampell justicier, obeïx als compromisos adoptats amb l’ ONU. En el 2005, l’Estat espanyol va adherir-se al protocol facultatiu per a la prevenció de la tortura i altres tractaments o penes cruels, inhumanes o degradants. I, recentment, el Govern espanyol ha aprovat el Pla de Drets Humans. El document recorda que “en un país, els drets humans valen el que valen les seves garanties” i preveu la progressiva instal·lació de càmeres en els calabossos de les comissaries espanyoles. De fet, el propi Parlament català, seguint l’estela del Parlament basc, es va comprometre a “implementar les recomanacions del relator especial de Nacions Unides sobre la tortura”, entre les quals s’incloïa la instal·lació dels mateixos dispositius.

D’altre banda, ja al 1979 l’ ONU va adoptar un Codi de Conducta per a funcionaris encarregats d’aplicar la llei amb l’objectiu de dotar als ciutadans d’un instrument de protecció enfront dels abusos policials. En el 2001, per la seva banda, el Comitè de Ministres del Consell d’ Europa va aprovar el Codi Europeu d’Ètica Policial, donant un gir transcendental a la construcció paneuropea d’un model policial més democràtic. Va ser en virtut d’aquests compromisos, en realitat, que la consellera Tura va anunciar, en 2004, la creació del Comitè d’ètica Policial. Amb una missió específica: l’elaboració d’un codi deontològic similar als existents en l’àmbit internacional o en alguns països anglosaxons.

Contra el que suggereix el nou Conseller, es discutible que aquestes mesures siguin sempre ineficaces o busquin el desprestigi de la institució amb el seu “ús pervers”. En el cas de les càmeres, tot i que persisteixen algunes “zones obscures” en les comissàries, el cert es que les denuncies per maltractaments tant a Catalunya com al País Basc han disminuït quasi a la meitat des de la seva instal·lació. Tot això no impedeix reconèixer, en canvi, l’existència d’altres que poden quedar-se tan sols en el plànol simbòlic o retòric, sense acabar de incidir en les conductes pràctiques. Aquest és el cas, precisament, del codi ètic, la manca de capacitat sancionadora del qual ha estat reconeguda pel propi ex-President Montilla. El problema, tanmateix, és que aquesta manca de eficàcia no pot atribuir-se només, com voldria Puig, al govern anterior. També hi han contribuït els sindicats policials i la pròpia CiU, que van pressionar intensament per que el codi no incidís sobre qüestions centrals com l’actuació dels antiavalots o l’ús d’armes de foc.

En realitat, el conseller Puig té tot el dret a pensar que les càmeres a les comissaries, la prohibició d’armes no reglamentades, la identificació dels agents, la creació d’unitats de mediació en conflictes o els codis deontològics son mesures perverses, impulsades per a coaccionar i desprestigiar el cos policial. Per ser convincent, però, hauria de deixar clar, a l’hora, quin és el model de seguretat en que s’inspira la pròpia critica. Pretendre atorgar prestigi a un cos que pot usar la força contra els ciutadans deixant-li les mans lliures i mantenint-lo fora de la mirada pública no sembla un camí gaire realista. Tampoc ho sembla renunciar a controls que, a aquestes alçades, s’haurien de considerar una exigència bàsica de qualsevol Estat de dret digne d’aquest nom ¿Quina és, exactament, la idea d’eficàcia i de prestigi que defensa el nou Conseller? ¿Com pensa evitar que la policia catalana no acabi reproduint vicis i tics autoritaris tan sovint atribuïts a d’altres cossos de seguretat?