L’intent de la Delegada de Govern de Madrid Cristina Cifuentes de vincular a la Plataforma d’Afectat per les Hipoteques a ETA ha resultat un despropòsit. Però no s’ha produït a partir del no res. Pocs dies abans, el diputat del Partit Popular Esteban González Pons, havia afirmat que el “escrache” era una pràctica mafiosa, similar a la qual utilitzaven els “nazis amb els jueus”.

En realitat, el debat sobre la legitimitat d’aquesta pràctica no es pot fer en abstracte. Argentina i Espanya no són el mateix. La política hipotecària i d’habitatge espanyola no ha produït un “genocidi”. Però sí una vulneració generalitzada de drets. Aquesta situació ha perjudicat a milers de famílies, molts d’elles amb infants. I sovint s’ha traduït en situacions vexatòries que han conduit al suïcidi. Fins i tot l’ONU i el Tribunal de Luxemburg han assenyalat la il·legalitat d’aquests fets. La seva denuncia s’ha produït davant la inacció del govern, del parlament i del propi Tribunal constitucional. Els diputats i senadors, inclosos els de el PP, no són aliens a aquesta situació. Són els qui estableixen les regles del joc que la fan possible. Tanmateix, amb prou feines responen per aquestes violacions a títol individual. Emparats en la disciplina de partit, viuen en un confortable anonimat decisori. La immensa majoria de la població no coneix els seus noms ni com voten. Les protestes ciutadanes no els afecten en termes personals. A diferència del que ocorre en altres països, els seus mandats ni tan sols poden ser revocats per la ciutadania. Aquesta manca de controls socials obliga als càrrecs electes a suportar un escrutini crític més sever que la resta de les persones. Fins i tot fora del parlament. Això no vol dir que el “escrache” no estigui subjecte a límits. La violència física, la intimidació greu i l’insult personal són formes de protesta que no compten amb cobertura legal. Però ni els poders públics poden invocar coacció i violència cada vegada que els hi incomodi, ni tota protesta il·legal mereix el mateix retret penal.

L’ONU i el Tribunal europeu de drets humans ho han dit repetidament. La llibertat d’expressió i de manifestació no es limita a protegir la crítica educada o la que no molesta. Tutela sobretot la protesta que pot “ofendre, resultar ingrata o pertorbar”. Enviar correus electrònics a un diputat, esbroncar-ho, tocar el timbre de la seva casa per lliurar-li una carta o cridar-li consignes feridores, però amb finalitats polítiques, pot causar molèsties. Però forma part de les càrregues que ha d’acceptar en un règim que es pretengui democràtic. Sobretot quan els qui protesten són col·lectius que manquen de força per contrarestar el constant assetjament institucional exercit per altres actors privats com a bancs i grans promotors.

Per suposat, aquest tipus de protesta no pot desconèixer l’existència de drets aliens. Però fins i tot si ho fa, això no autoritza a descarregar sobre ella qualsevol sanció penal. Menys encara a identificar-la amb actes de terrorisme. Insultar a un diputat pot ser una falta, però no un delicte. Llançar pintura o trencar un cristall quan es té un deute que asfixia, poden ser delictes, però delictes lleus o amb atenuants. El “escrache”, com tota crítica, pot generar excessos. Però hi ha un perill major: acceptar la seva demonització preventiva o la seva criminalització indiscriminada. L’Estat i els particulars no estan en la mateixa posició. Malgrat el seu drama, els afectats per l’estafa hipotecària han exhibit una paciència i una contenció notables. Si quan aixequen la veu per exigir compromisos concrets son acusats de nazis i de practicar kale borroka, fins i tot els votants del Partit Popular haurien de preocupar-se.

Font: http://www.ara.cat/premium/opinio/dret-lescrache-critics_0_893910652.html