“La impunitat dels taurons, la culpabilitat de les sardines”. Rosa Luxemburg criticava amb aquestes paraules el biaix selectiu, discriminatori, de la violència punitiva. El dèbil i el fort —deia— reben de les institucions un tracte desigual. Un segle després, la reflexió no ha perdut vigència. Per assenyalar aquesta disparitat de criteri, la criminologia crítica sol parlar del “dret penal de l’enemic”. El que no té manies i aprova nous Codis Penals, o lleis repressives, a mesura que creix la desigualtat i la resistència ciutadana. També existeix, però, un altre dret més silenciós. El “dret penal dels amics”. El que mira cap a una altra banda quan hi ha frau fiscal, el que indulta els grans banquers o els policies condemnats per tortures.

En realitat, la asimetria denunciada per la revolucionària alemanya és la que inspira l’actuació de no pocs governants davant dels tribunals. Un bon exemple de l’exercici del “dret penal de l’enemic” és la decisió —tant del govern de Mas com del de Trias— de personar-se penalment en totes i cadascuna de les causes obertes per la Fiscalia contra activistes acusats d’alterar l’ordre públic. Una mesura que va portar a demanar una pena de més de sis anys de presó —sis anys de presó!— per a un grup de sindicalistes acusats de moure un contenidor durant una vaga general. Seria injust, en qualsevol cas, atribuir a la dreta la paternitat d’aquesta política. Els primers a aplicar-la van ser els dirigents del tripartit.

Un altre exemple que il·lustra bé l’exercici de l’altre dret —el “dret penal dels amics—  és la decisió d’abstenir-se d’intervenir davant el fenomen de la corrupció institucional. De fet, una de les primeres iniciatives del nou govern de la Diputació de Barcelona, dirigida per la convergent Mercè Conesa, ha sigut la retirada de l’acusació en el cas Palau de la Música. Això succeïa, paradoxalment, poc després que la corporació hagués presentat un escrit on sostenia que CDC es va lucrar amb el desfalc i es demanava una pena de cinc anys de presó per a l’extresorer de la formació.

Barcelona en Comú, ja en campanya electoral, va anunciar la seva voluntat d’acabar amb aquesta situació. Era una exigència de les associacions de veïns i de drets humans. Així, fa poc es van aprovar uns nous criteris per exercir les accions jurídiques en processos penals. Com a regla, d’ara en endavant, el consistori no es personarà en assumptes en què la Fiscalia ja actua. En un context d’exclusió i precarització galopant, el govern municipal considera immoral dedicar el temps quasi complet de dos lletrats municipals —amb un cost aproximat de més de 80.000 euros anuals— a fer una feina costosa i innecessària. Com a excepció, s’autoritza la intervenció en casos greus de vulneració de drets humans de transcendència social o d’un interès municipal específic. La decisió forma part d’un pla d’estalvi destinat a augmentar la confiança en el personal municipal i reduir a gairebé la meitat la despesa d’externalització dels serveis jurídics. Cal pensar que, en el darrer mandat, el cost per contractar advocats privats ascendia —malgrat els més de dos-cents lletrats municipals— a quasi vuit milions d’euros.

La reacció no es va fer esperar. Certs sectors de la dreta política i mediàtica hi van mostrar les seves reserves. Es va presentar la mesura com a “antinatural”, argüint que es feia de la mateixa manera des del 2006. I, fins i tot, com un estratagema per assegurar la impunitat dels desordres públics a la ciutat.

Aquests arguments no es poden acceptar sota cap punt de vista. Cal recordar, en primer lloc, que és la Fiscalia qui està legitimada legalment per defensar l’interès general i asseure els ciutadans al banc dels acusats. Que una altra institució pública defensi el mateix objectiu és bastant superflu i duplica la seva feina. I això és encara més així per a aquelles forces polítiques que acostumen a expressar una confiança absoluta en el paper de la Fiscalia. En bastants casos, de fet, els tribunals han expulsat de les causes els lletrats municipals o autonòmics perquè entenien que la seva presència era il·legítima. No és casualitat que aquest sigui l’únic lloc de tot l’Estat —i segurament de tot Europa— on es recorre regularment a aquesta pràctica en casos de desordres públics. Ni els governs municipals o autonòmics del PP s’han atrevit mai a fer-ho. Per què qui critica que no s’actuï a Barcelona en aquest àmbit calla quan els altres governs municipals de l’Estat fan el mateix?

En veritat, la mesura, encara vigent a nivell autonòmic, no és més que un gest de cara a la galeria, sense cap eficàcia pràctica. No té gaire sentit la presència de diversos professionals fent la mateixa feina. Les acusacions paral·leles sí que poden ser útils quan existeix una reacció pública deficient o quan es defensa una visió alternativa a l’oficial. Com a contrapès democràtic usat, per exemple, per sectors socials que no confien en la neutralitat d’una Fiscalia sovint massa dependent dels interessos del govern de torn. Les associacions de drets humans s’han personat com a acusació popular, amb aquest propòsit, en casos en què els implicats provenien del poder establert. Diversos casos de maltractaments policials, crims de lesa humanitat i casos de corrupció han arribat als tribunals no gràcies als acusadors públics, sinó a l’impuls ciutadà que ha lluitat contra la seva impunitat.

Naturalment, aquest no és el cas dels atemptats a l’ordre públic, en què els fiscals no han abaixat mai la guàrdia i han actuat sempre sense gaires contemplacions. Les raons de fons d’aquestes personacions s’han de buscar en un altre lloc. Tot sovint, darrere d’actes de fermesa amb els col·lectius més vulnerables s’hi amaga una rendició vergonyosa davant els més poderosos. Mentre la duresa punitiva contra els exclosos i els activistes no té aturador, pocs delinqüents de coll blanc trepitgen mai una comissaria o una presó. No cal ser gaire sagaç per advertir, a més, que els que impulsen dures mesures d’austeritat pressupostària, amb retallades de drets, són els mateixos que sobreactuen amb despeses innecessàries. Ho fan tan sols per exhibir les seves pròpies conviccions ideològiques. O per dissimular les seves febleses, la seva impotència en altres camps, com el de les polítiques socials.