L’emissió avui del documental a TV3 és un bon pretext per a fer-ho. Tothom té una pila de records sobre ell. En el meu cas, l’havia conegut a la Facultat de Filosofia de la UB. I ja des de l’inici em va cridar molt l’atenció la seva força de convicció, el to pausat i didàctic amb què defensava la desobediència com a motor de canvi a la història. Era un home amb un aire místic, de barba llarga i blanca. S’assemblava físicament a un altre personatge singular del país: l’advocat Francesc Arnau. Una gran part de la seva vida havia estat capellà i la pau interior d’anys de meditació es dibuixaven clarament en el seu rostre. Des del seu pas per la facultat, li vaig perdre la pista.

Quan el vaig tornar a veure va ser darrere d’uns barrots. Era el 2005. Poc abans de la seva mort. Ell tenia 74 anys i jo vaig ser el seu advocat. Va anar a renovar-se el DNI. El policia del taulell no es podia creure el que veia davant la pantalla. Aquell home afable de barba blanca tenia una ordre de detenció per una condemna de dos anys de presó. El van obligar a quedar-se a dormir a la comissaria de Via Laietana. La mateixa de trista memòria on els germans Creix torturaven els enemics reals o imaginaris del franquisme. Aquell captiveri va ser farcit d’anècdotes. Un va ser el d’una llarga conversació amb un comissari que li professava gran estima. Em sembla recordar que s’havien conegut en aquell mateix indret durant la Caputxinada.

Hi ha un moment, però, que sí que recordo clarament quan el matí següent el van portar al jutjat de guàrdia. A fora, hi havia una concentració reclamant la seva llibertat. Entre el centenar de persones, els incansables de la Fundació Randa. O activistes com el Jesús i el David Fernàndez. Un cop acabada la compareixença, vaig baixar als tenebrosos calabossos del soterrani. Havia de comunicar-li l’ordre d’ingrés a la presó. L’Audiència Nacional l’havia condemnat el 2004 per un delicte d’opinió en un discurs pronunciat dos anys abans. Dir-li a algú a la cara que perd la llibertat i no saps fins quan la podrà recuperar no és fàcil. Per a un advocat és un dels moments més durs. Ell era en una cel·la amb un parell més de detinguts que no acabaven d’entendre què hi feia aquell home allà. Vam tenir una llarga conversa i em va deixar fer-li una fotografia amb el mòbil. Es va publicar a VilaWeb, un dels pocs diaris que va fer una bona cobertura del cas. El seu rostre entre barrots va ser la millor imatge per denunciar el seu empresonament.

Els detinguts viuen aquest moment amb nervis i angoixa. A vegades, entre plors. En el seu cas, va ser tot al contrari. Somreia i no estava gens preocupat. En coneixia tots els tràmits. Volia que el portessin a la Model. Li portava bons records. M’ho deia, entre rialles, mentre parlava dels quasi dos anys que va estar-s’hi dret per reivindicar l’amnistia de tots els presos de la dictadura. Al seu director, en canvi, no li va fer gens de gràcia rebre’l. Quan s’hi va convocar un acte de protesta, el van traslladar ràpidament a Brians. No volien problemes. Per sort s’hi va estar poc temps. Vam al·legar raons humanitàries per al seu alliberament. El fiscal hi estava d’acord. Com sempre, va ser clau la mobilització de la gent.

En aquell moment, però, van ser molts els que van mirar a una altra banda. Xirinacs ja no era aquella figura que generava els grans consensos de la lluita antifranquista. Era incòmode. Les esmenes a la constitució que va fer com a senador són una obra d’orfebreria política. Una peça clau per a entendre una trajectòria política extremadament crítica amb la transició i els partits que la van protagonitzar. Després dels seus fracassos en la política institucional, va tornar a recuperar la seva faceta d’activista. Llavors molts dels seus antics companys li havien fet el buit. Va fer la baula de connexió intergeneracional amb els nous moviments socials. Van ser el seu refugi, la seva esperança.

Aquest diumenge es van commemorar els 5 anys del 15-M. Aquella mobilització de masses, juntament amb la del sobiranisme, és la victòria pòstuma de les idees de Xirinacs. Si fos viu, segurament n’hauria format part. I molt probablement hauria estat un dels apallissats en el desallotjament de la plaça de Catalunya. ‘Ghandi també hauria rebut, va dir un comandament de la policia dirigida per Felip Puig. Doncs bé, ell és la figura més semblant a Ghandi que ha tingut el país.

Com veuria Xirinacs les coses que passen avui? Segur que mantindria el seu esperit crític. Estaria satisfet, però, de canvis que en el moment en què va morir semblaven impossibles. Estaria satisfet que la CUP hagués entrat amb força al parlament i el seu estimat David Fernàndez fos el diputat més ben valorat. Que una activista de la PAH arribés a ser alcaldessa de la capital amb una nova plataforma ciutadana. Que quasi dos milions de persones sortissin un 11-S per exigir respecte i el 9-N guanyés la papereta del sí-sí. Que el bipartidisme del règim del 78 que tant havia criticat s’estigués enfonsant. Que per primer cop una coalició que reconeix el dret d’autodeterminació pogués guanyar a les eleccions generals. Ell que tant havia criticat les renúncies de la transició. Que el PP no governés en lloc dels Països catalans. Que al Principat guanyés una coalició independentista i que el país es trobés ara a les portes d’iniciar un procés constituent, etc.

Xirinacs és de tots i totes, però els qui més el poden reivindicar segurament són la gent de l’esquerra independentista i dels moviments socials. Els qui als anys 90 van viure marcats per la densa atmosfera de la derrota dels seus antecessors. Els qui es van replegar com ell, per fer contrapoder ciutadà. Des del moviment ecologista, pacifista, veïnal, feminista o okupa. Els qui van sortir al carrer el dia que va ser detingut.