A Barcelona, tant el model urbanístic com el turístic han sigut sempre motiu de disputa. Ho ha tornat a ser ara amb el cas de l’Hotel del Palau set anys després del registre dels Mossos. En l’últim ple de juliol, l’ajuntament va aprovar desfer-se del llegat urbanístic de Millet i impedir la construcció de l’hotel ordit per ell. En veritat, aquesta victòria no és dels polítics. És gràcies a la lluita infatigable protagonitzada pels veïns i veïnes en la defensa d’un barri exhaust per la congestió turística. Van ser aquests els que van aconseguir el 2015 la seva anul·lació davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). La setmana passada, malgrat això, es va fer pública una carta dirigida a l’alcaldessa. En ella s’exigeix un «acte de desgreuge públic» als màxims responsables d’aquell projecte fallit. La firmaven nombrosos especialistes en urbanisme. Fins i tot alguns, com Jordi Borja, pròxims a l’actual govern. Argumenten que el cas «es va mostrar des dels seus inicis sense fonaments sòlids». La recent sentència del Suprem vindria a tancar, segons ells, qualsevol dubte. Aquesta visió de les coses no s’adiu amb certes dades. D’entrada perquè ignora el dur correctiu infligit amb anterioritat pel màxim tribunal competent en matèria urbanística de Catalunya, el TSJC. Aquest va deixar clar el seu veto al polèmic hotel. I va exigir «transparència» en aquest tipus de projectes perquè el ciutadà conegui quins interessos hi ha al darrere. Com ara els d’un Millet que va confabular perquè al cap de 10 anys el sumptuós allotjament turístic pogués ser la seva futura residència personal. Un retir daurat amb vistes al palau espoliat. I un somni particular convertit en malson col·lectiu. És cert que el Suprem ha dictat una absolució. Això no esborra, no obstant, les responsabilitats administratives assenyalades pel TSJC. Ni significa que el cas penal fos infundat. Tant el fiscal com els magistrats que el van examinar en primera instància opinaven el contrari. Sense indicis de criminalitat no s’hauria obert pas la investigació o el judici. Ni l’Audiència hauria dictat condemna. La solvència del cos funcionarial per aconseguir un urbanisme al servei de la gent està fora de dubtes. La reputació de l’anterior cúpula, no obstant, no ha quedat impol·luta. Que no es consideri ara reprotxable la seva feina des de l’òptica penal no significa que no ho sigui des de la moral o la política. O fins i tot l’administrativa i urbanística. Aquí hi ha la sentència del TSJC. De fet, tampoc el Suprem els fa cap lloança. Els absolen, sí, però els magistrats els retreuen la falta de rectitud. Consideren que l’operació no va seguir els tràmits exigibles en una bona gestió urbanística. Ni va ser transparent. Es va amagar el caràcter especulatiu d’una iniciativa presentada com de gran interès públic. I que -per als jutges- «pecava d’una insuficient motivació en relació amb la necessitat, oportunitat i conveniència». Els magistrats van retreure també que tot valgués per construir un hotel de luxe al cor de Ciutat Vella. I que poc importés entregar un espai públic a mans privades. O destruir un edifici modernista protegit com a patrimoni històrico-arquitectònic. Amb aquesta intenció, de fet, es va firmar un conveni secret paral·lel al públic. No es volia que se sabés que l’autèntic propietari dels terrenys no era el Palau, sinó un simple hoteler. Posteriorment, es van aprovar tràmits administratius sota una «pressió persistent», es van fer permutes i canvis en les qualificacions urbanístiques amb un clar perjudici per a les arques públiques. Els magistrats, de fet, assenyalen «deficiències», «falsedats» i «falta de diligència» en l’actuació de la cúpula d’urbanisme. No obstant, aquest ‘modus operandi’ no ha sigut -al seu parer- mereixedor de condemna penal. Entre altres motius perquè el delicte de prevaricació administrativa -a diferència de la judicial- no es pot realitzar per negligència. Exigeix una intencionalitat dolosa que en el supòsit enjudiciat, segons ells, no quedava prou provada. Vist des d’aquesta perspectiva, col·locar els focus només en l’absolució és una mica enganyós. Lluny de la funció social que s’ha d’atorgar a l’urbanisme, els exgestors de la ciutat no van dubtar a l’hora d’assegurar l’èxit d’aquest negoci privat malgrat la ferma oposició dels veïns d’un barri amb pocs equipaments. Van ser aquests els que -amb l’ajuda de l’exregidora Itziar González i l’advocat Daniel Jiménez- van aconseguir treure a la llum l’irregular pla. Ja el 2009, van sortir al carrer a exigir més transparència i control democràtic d’unes institucions que consideraven massa dòcils amb els interessos d’una oligarquia caciquil. Van denunciar el cas davant la Fiscalia i es van personar com a acusació popular amb els advocats Alex Solà i qui subscriu aquest article. Encara que el Suprem consideri ara que ningú hagi d’anar a la presó per aquest ‘pelotazo’ urbanístic, el cert és que van aconseguir frenar-lo davant la justícia contenciós-administrativa. En veritat, són ells els que meriten dels actes de desgreuge públic. O distincions honorífiques, com la creu de Sant Jordi o la de la Ciutat. Uns honors que desgraciadament es van atorgar en el passat a qui no s’ho mereixia. A delinqüents confessos com Fèlix Millet.