Un jove d’extrema dreta va perpetrar una matança, el juliol del 2011, al centre d’Oslo i al camp de les joventuts laboristes a l’illa d’Utoya. En nom de la lluita contra “la multiculturalitat i la invasió musulmana”, va assassinar una vuitantena de persones. Anders Breivik, l’autor confés i convicte d’aquests terribles fets, va escollir per a la defensa l’advocat Geir Lippestad, un destacat membre del Partit Laborista. Davant la dura contradicció de la proposta, diuen que Lippestad va consultar la seva companya Signe i ella li va dir: “Sóc infermera. Si m’haguessin cridat de l’hospital per anar a curar-lo, ho hauria fet. Aquesta és la meva feina. Tu ets advocat, fes la teva.” Lippestad, que personificava tot allò que Breivik odiava de Noruega, va acceptar el cas i va viure-ho com un acte de reafirmació dels valors de democràcia i dignitat de totes les persones, que inclou també el dret a la defensa davant els tribunals.

Un dels objectius del terrorisme d’extrema dreta, com dels qui van perpetrar els cruels atemptats de Barcelona i Cambrils, és destruir la democràcia i un model de convivència basat en la diversitat. El feixisme polític o religiós busca, per això, que la resposta de la societat sigui simètrica a la seva. Qui comet un atac terrorista espera que sigui interpretat com un acte de guerra, no com un simple fet criminal. La seva victòria es produeix quan la democràcia es degrada i s’entra en una lògica primitiva de guerra. S’aplana el camí, llavors, a l’aplicació d’un “dret penal de l’enemic” i a tota mena d’abusos que retroalimenten el conflicte. El recurs a la legislació i a escenaris d’excepció, inclosa la tortura, del govern dels Estats Units després dels atemptats de l’11-S en són un bon exemple. Els excessos de la Patriot Act, les vexacions a Abu Ghraib o Guantánamo van ser el principal recurs propagandístic d’al-Qaida per captar adeptes en les seves files. Els anys seixanta, el sociòleg Gregroy Bateson va anomenar aquest fenomen “cismogènesi complementària”: els enemics es retroalimenten com a acció de resposta a l’acció de l’altre.

En situacions d’excepcionalitat com aquesta és quan, sense dubte, la fortalesa democràtica d’una societat es posa en joc. Per això, la millor reacció davant la barbàrie és la de l’Estat de dret. Com deia Albert Camus, “la democràcia, si és conseqüent, no pot beneficiar-se dels avantatges del totalitarisme”. Quan ho fa, la barbàrie se n’apodera i no degrada només qui la sofreix sinó també els seus propis fonaments. La democràcia no pot defensar-se des de fora de la mateixa democràcia sense destruir-se.

Lippestad considerava, de fet, que més que defensar Breivik, defensava la democràcia i un dels seus pilars fonamentals: el dret a un judici just. Entre els drets que té qualsevol acusat, en efecte, hi ha el dret que se’n presumeixi la innocència, la tutela judicial efectiva i ser defensat per un advocat o advocada. Garantir que, amb independència del fet delictiu, la ciutadania disposa de plenes garanties pel sol fet de ser persona és una manera de posar límits al monopoli de la violència estatal en la repressió dels crims. És la plasmació del fil d’humanitat que travessa el nostre sistema jurídic des de la Il·lustració i que sustenta mandats essencials com la prohibició de la tortura o de la pena de mort.

I una prova evident de la fortalesa de la democràcia noruega és, precisament, la recent sentència que reconeix que a Breivik li van vulnerar els drets a la presó on compleix una condemna de 21 anys. L’Estat de dret, malgrat el que pensin alguns, és més Estat de dret quan és capaç de reconèixer els seus excessos o errors.

Vist des d’aquesta perspectiva, les paraules polèmiques dels regidors Alberto Fernández Díaz (PP) i Carina Mejías (Cs) qüestionant el dret de defensa dels acusats de delictes vinculats al terrorisme són un signe de degradació democràtica clarament reprovable. Com han assenyalat les associacions de juristes, de drets humans i els mateixos col·legis d’advocats, les seves paraules impliquen un atac al sistema de garanties d’un Estat de dret. I al conjunt de l’advocacia que l’ha de defensar davant els tribunals. Un dels principis bàsics del seu funcionament, reconegut per l’ONU, és el seu caràcter independent. Els lletrats han de poder exercir les seves funcions sense estar exposats a persecucions de cap mena. Ni ser associats o identificats amb els seus clients.

En veritat, l’advocacia representa una mena de contrapoder, un espai de llibertat dins de la pròpia institucionalitat que resulta imprescindible per a una societat diversa i autènticament democràtica. De fet, el seu rol consisteix tot sovint a protegir els drets dels més dèbils: les minories, els desarrelats, les persones amb malalties mentals, els repudiats o perseguits. Posar en el punt de mira l’advocacia per fer la seva feina, per això, és posar en el punt de mira la idea mateixa d’Estat de dret. Si, a més, es fa per treure’n rèdit polític en moments sensibles i per qüestionar la defensa de persones declarades innocents, llavors, s’obre la porta a la barbàrie contra la qual suposadament es pretén lluitar. Qui ho fa ha d’estar disposat a assumir les responsabilitats que se’n puguin derivar.