La defensa de la Corona i dels símbols de l’Estat ha desfermat en el darrer any una reacció gairebé colèrica del poder judicial i de bona part de la classe política. Aquesta actitud irada ha originat restriccions desproporcionades a la llibertat ideològica o d’expressió i una degradació considerable de la qualitat democràtica de l’esfera pública. Si es compara amb la major laxitud exhibida en altres ocasions, la singular bel·licositat institucional enfront de les recents crítiques a la dinastia reial o a la bandera espanyola bé podrien ser percebudes com un símptoma inequívoc de feblesa. La darrera reprimenda del president del Congrés, José Bono, a l’exhibició d’una bandera republicana n’és el darrer exemple.

En realitat, tant els tribunals europeus com el Tribunal Constitucional espanyol han deixat clar que en un sistema democràtic el camp de joc de la dissidència no pot ser sols el que el poder consideri “acceptable”. Per contra, inclou la crítica acerba, feridora, fins i tot aquella mancada de rigor intel·lectual o d’esprit de finesse. Tractant-se d’institucions com la Corona o dels mateixos símbols estatals, podria dir-se de fet que aquest marge hauria de ser més vast i impertorbable.

En primer lloc, perquè el monarca és, entre altres coses, el garant d’un principi disputat ja des de temps de la primigènia nissaga borbònica: el de “la unitat i integritat de l’Estat”. En nom de la “unitat” es van cancel·lar les
llibertats polítiques i culturals catalanes el 1714. La seva conservació va ser la comesa primordial que Francisco Franco va encomanar a Joan Carles I en designar-lo legalment el seu successor i, encara avui, segueix sent una de les funcions bàsiques que la Constitució de 1978 reconeix a la Corona. En segon lloc, perquè sent l’estendard d’un principi que hauria d’estar obert a l’escrutini públic, el rei manca de responsabilitat penal o civil i no es troba sotmès a cap control electoral. En tercer lloc, perquè en el text constitucional la mateixa monarquia hi figura com una institució ferotgement blindada, de manera que la reforma de qualsevol dels elements abans esmentats resulta en la pràctica gairebé impossible.

I el mateix es podria predicar d’altres símbols de l’ Estat, com la bandera. L’ actual insígnia rojigualda es va dissenyar com a pavelló naval amb Carles III –d’igual ascendència borbònica– el 1785, i es va assumir com a bandera “nacional” –encara que només dugués l’escut de Castella– amb Isabel II, el 1843. Va ser objectada durant els dos interregnes republicans però rescatada per una dictadura franquista que la va distingir amb l’àguila de sant Joan. A pesar del canvi que va suposar el nou ordre constitucional, l’actual llei de banderes, del 1981, també col·liga la bandera bicolor a la “unitat i integritat de la nació espanyola”. Un eminent objectiu que igualment l’exèrcit ha de resguardar amb aire marcial, com bé recorda el cèlebre article 8 de la Constitució espanyola.

En definitiva: hi ha bones raons per pensar que la reialesa o la bandera són percebudes, per una part apreciable de la ciutadania, com símbols que encarnen injustícies passades i valors avui qüestionats. Només per això haurien d’estar subjectes a una crítica fins i tot més àmplia que altres institucions públiques. Per contra, no només l’ordenament constitucional sinó també el dret penal els atorga un blindatge desorbitat que posa en una evidència crònica la manca de salut democràtica del sistema polític.

El 1990 el Tribunal Constitucional va entendre que una crítica periodística que rememorava el passat franquista de Joan Carles I estava emparada per la llibertat d’expressió i que no podia ser considerada cap oprobi o incitació a la violència. A partir de llavors, no obstant això, l’espai per a la crítica s’ha anat constrenyent de forma inexorable. En l’últim any, els signes de la reculada s’han succeït de manera inquietant. Primer, les invectives censuradores contra El Jueves per una vinyeta d’un clar candor si es compara amb les àcides caricatures antimonàrquiques dels germans Bécquer, fa més de dos segles, o amb alguns gags televisius de Polònia. Després, la severa actuació contra Enric Stern i Jaume Roura, els joves acusats de cremar fotos reials que, entre altres extrems, recordaven el lligam de l’actual monarca amb el règim franquista. Finalment, l’irregular procés contra Francesc Argemí, el jove independentista acusat de despenjar una bandera espanyola a Terrassa.

Es podrà argumentar que també “la diversitat d’Espanya” i els símbols autonòmics es troben tutelats per l’ordenament jurídic. L’asimetria, no obstant això, és palmària. La policia, els jutges, el Codi Penal –i fins i tot les anomalies processals– només solen aparèixer quan els qüestionats són “la indissoluble unitat de la nació espanyola” o alguns dels símbols que l’apuntalen. Es pot considerar aquesta reacció com un signe de fortalesa? Més aviat al contrari. Tant la Corona com els símbols de l’ Estat són institucions i símbols de poder, sí. Però es tracta d’ un poder trontolladís. Un poder impugnat que, en sostreure’s al debat públic i sobreactuar enfront dels seus adversaris, en realitat delata una lenta però persistent pèrdua d’hegemonia social.