Una islamofòbia rampant, cada vegada més institucionalitzada i naturalitzada, galvanitza el vell continent europeu. La seva expansió s’ha convertit en un dels perills més grans, perquè enfanga la convivència i la cohesió social de les nostres ciutats. La commemoració avui del Dia contra la Islamofòbia exigeix, per això, un balanç. Com hem arribat fins aquí? En temps de crisi, les polítiques de l’austeritat alimenten la por, la xenofòbia i el racisme. Amb ingredients com el prejudici i la ignorància, els mateixos que retallen drets enverinen el debat públic. Col·loquen els focus sobre els més vulnerables, els nouvinguts o els diferents. Enmig de l’empobriment de bona part de la societat, la intenció és clara. Es vol apuntar cap avall a l’hora d’assenyalar responsabilitats, en comptes de fer-ho cap amunt.

Els vents més freds vénen de l’est. A Polònia, per exemple, el partit Llei i Justícia ha arribat al poder amb un discurs de nacionalisme, catolicisme i xenofòbia. A Hongria el govern ultra-conservador explota el discurs anti-refugiats i organitza consultes sobre la idoneïtat d’acollir-los. La fórmula s’expandeix també pel cor d’Europa. A Àustria el xenòfob Norbert Hofer s’ha quedat a les portes de guanyar les eleccions. La ultradretana Marine Le Pen aspira a ser la Donald Trump francesa amb promeses com la retirada de l’educació gratuïta per a les persones d’origen estranger. L’extrema dreta holandesa també creix en totes les enquestes. El seu líder Wilders sacseja propostes com tancar totes les mesquites, prohibir l’Alcorà o exigir “menys marroquins a Holanda”.

Amb aquesta situació, entendre com es construeix el discurs de l’odi és el primer pas per combatre-ho. Com sorgeix la islamofòbia del segle XXI? Pretendre reduir el fenomen a una simple actualització del vell conflicte entre l’occident cristià i l’orient islàmic és un acte de miopia. Es presenta, en l’actualitat, més aviat com un combat messiànic per eradicar l’obscurantisme. Amb tints de fonamentalisme laic però també de vegades amb deliris de cristiandat que clava les seves arrels en el colonialisme. L’ex-president Aznar, per exemple, invocava el mite de la Reconquesta per assenyalar que “nosaltres ja els vam fer fora fa segles”. I en una mostra d’ignorància, declarava que els atemptats de l’11-M no estaven vinculats amb la guerra de l’Iraq. Les seves raons -segons ell- es remuntaven al segle VIII quan “Espanya va rebutjar ser un tros més del món islàmic”.

El discurs de la islamofòbia està construït sobre tòpics. Els més recurrents són els que associen l’islam amb quelcom bàrbar, irracional, inferior, impermeable en el temps, la geografia o les cultures. Són tots falsos. Un altre lloc comú, després de l’11-S i l’11-M, és vincular-lo a la violència o al terrorisme. Es tendeix a equiparar àrabs amb musulmans, musulmans amb islamistes, i islamistes amb terroristes. L’esquema mental és simple. Entre els musulmans, com entre els cristians, hi ha diferències abismals. No obstant això, es redueix tota la seva riquesa a una unitat fictícia. Els actes d’uns pocs, d’altra banda, s’acaben associant al grup sencer. I s’emfasitzen els fanatismes mentre s’oculten les formes de l’Islam democràtic, humanista o la seva influència històrica sobre la civilització occidental. Hi ha monjos budistes que s’han dedicat a massacrar dones i nens. A algú se li acudiria associar budisme amb violència? Amb l’islam, això es fa constantment. Tot val contra ell.

L’hostilitat creixent cap a les comunitats musulmanes té a veure amb la promoció d’aquesta visió de les coses. També beuen d’aquesta font intervencions bèl·liques com l’ocupació Palestina, la invasió a l’Afganistan i l’Iraq. O la proliferació de tot tipus de guantánamos repartits per tot el món. Aquesta és veritablement la gran victòria del feixisme islamista, d’Al-Qaeda i l’Estat Islàmic. Després de la derrota de les revolucions àrabs, l’augment del racisme europeu contra les minories musulmanes fa créixer de forma ininterrompuda les seves files. Això succeeix, fins i tot, entre els mateixos europeus d’origen musulmà. De fet, la islamofòbia és, al costat de l’exclusió sociolaboral dels joves d’origen migrant, la gran fàbrica que alimenta el injustificable yihadisme radical a Europa. Gregroy Bateson va nomenar en els 60 aquest fenomen com “cismogènesi complementària”: els enemics es retro-alimenten com a acció de resposta a l’acció de l’altre .

Explica Alba Rico que, amb l’auge de la fòbia a l’islam, els musulmans europeus són “els jueus d’avui”. Cal protegir-los perquè no els passi el mateix que als “jueus d’ahir”. Com Hitler ho va fer amb l’antisemitisme, la islamofòbia és un sentiment explotat electoralment per Netanyahu a Israel, Donald Trump als EUA o Lepen a França.

La transigència amb què acceptem agressions islamofóbicas obeeix al mateix esquema de la judeofòbia d’altre temps. La deshumanització de l’altre va ser, de fet, el que va desembocar a mitjans del segle passat a les cambres de gas. Quan s’analitzen les causes de l’holocaust jueu, n’hi ha una que sobresurt per sobre de les altres. La judeofòbia s’havia naturalitzat feia dècades en àmplies capes de la societat europea. Aquí es on es troba, com explica Hanna Arendt, la raó de la indiferència amb que no pocs van acceptar el seu extermini.

Com evitar que torni a repetir-se la història? Contra la propagació del discurs de l’odi, la por, i la intolerància, el millor antídot és el reconeixement de la diversitat religiosa, política i cultural al món de l’Islam. Desmuntar un a un els tòpics és fonamental en la pedagogia democràtica per desautoritzar el populisme xenòfob. Amb aquest objectiu, a Barcelona estem impulsant un Pla contra la Islamofòbia. Es pretén també, amb la seva implantació, eradicar la discriminació, exclusió i aïllament de la població musulmana.

La islamofòbia es manifesta avui en dia en actes anodins, rutinaris, arrelats en els nostres hàbits i amb les nostres opinions. Les institucions democràtiques han de vetllar perquè aquestes pulsions, en despertar, no arribin a traduir-se en manifestacions de rebuig. Com quan s’expulsa d’un centre educatiu a una estudiant per portar el vel. O quan la hi agredeix o insulta a la via pública. També, però, quan es rebutgen espais de culte amb el pretext que “són incompatibles amb la tradició i cultures autòctones”. Davant d’aquests signes d’intolerància, la normalitat amb la qual es va incubar l’antisemitisme en les ments europees hauria de mantenir-nos en guàrdia. I recordar que la degradació del sentit crític i la indiferència ha estat sempre una espoleta que ha activat tota mena de persecucions i crims. El mandat que prové dels camps d’extermini seguirà, precisament, viu fins que no deixem de tractar els palestins, àrabs i musulmans en general com als jueus dels anys trenta.