Un dia com avui, 13 d’octubre, del 1909 fou executat Ferrer i Guardia a Montjuïc. Com cada any, per això, se li fa avui un acte d’ homenatge davant el monument aixecat el 1990. A la part del darrera del monòlit hi apareix aquesta inscripció: “Barcelona repara amb aquest monument molts anys d’oblit i d’ignorància d’un home que va morir per defensar la justícia social, la fraternitat i la tolerància”. La seva tomba es troba al cementeri de la mateixa muntanya on fou assassinat i al costat de les de Durruti i Ascaso.

Ferrer i Guardia va viure en temps obscurs. Ser un home lliure, i ensenyar a pensar críticament és el que el va portar davant l’escamot d’afusellament. El seu crim, ser republicà, socialista i lliurepensador. Defensar la raó, la tolerància i crear l’ensenyament laic a Barcelona. El seu judici, una farsa militar que la premsa internacional va comparar amb la Inquisició. Com en el “cas Dryfus”, viscut pocs anys abans a Paris, però en aquest cas amb un final tràgic. Albert Camus ho va expressar un segle després amb especial finor. ”Ferrer i Guardia pensava –deia el filòsof- que ningú és dolent per voluntat pròpia i que tot el mal que està al món ve de la ignorància. Per això el van assassinar els ignorants i la ignorància es perpetua encara avui en dia a través de noves i incansables inquisicions. Enfront d’elles, no obstant això, algunes víctimes, com Ferrer, viuran eternament”.

En veritat, el pedagog va enfrontar-se a l’obscurantisme d’una educació segrestada per l’Església catòlica. I trencà amb els seus antics dogmes o motllos pedagògics. Un d’ells era la transmissió autoritària del saber a l’estil de “la letra con sangre entra”. En aquella època, l’ensenyament és reduïa a les quatre regles de llegir i escriure. L’objectiu poc dissimulat era inocular en els alumnes les idees de la disciplina, jerarquia i autoritat indispensables per fer acceptables la seva condició de classe subalternes. L’impuls renovador de les seves idees fou equiparable al dels més de 250 mestres republicans assassinats pel franquisme. Recordar avui el pedagog és també recordar a tots aquells homes i dones que van lluitar a través de l’educació per fer un món més just i millor. La pel·lícula la “llengua de les papallones” expressa els seus anhels en boca d’un mestre interpretat per l’actor Fernan Goméz. En el discurs de fi de curs, el docent s’aixeca i proclamava que “si aconseguim que una generació, una sola generació, creixi en llibertat, ningú li podrà arrancar mai”.

L’educació era, en efecte, la punta de llança modernitzadora de la Segona República. I uns dels seus objectius, formar professors, crear escoles i biblioteques públiques. El franquisme, en canvi, es dedica al contrari: tancar escoles, cremar llibres i assassinar professors. Un diari gallec del 1936 deia: “a la vorera del mar, perquè el mar se’n porti els restos de tanta podridura i de tanta misèria, la Falange esta cremant muntanyes de llibres”. Entre els autors amb llengua espanyola purgats hi trobem Unamuno, Valle-Inclán, Pérez Galdós, Valera, Baroja, Azorín, Concha Espina o Espronceda. Entre els autors universals Eurípides, Edgar Allan Poe, Goethe, Shakespeare o Emilio Salgari.

En l’actualitat, les invectives de Ferrer i Guardia són encara plenament vigents. Entre les seves reivindicacions estava, per exemple, acabar amb escoles que separessin els pobres dels rics o les nenes dels nens. Un llegat incòmode per qui vol substituir la filosofia per la catequesis. Per qui vol convertir la universitat en un coto privilegiat, on milers d’estudiants han de deixar els estudis perquè no poden pagar-se’ls. O pels qui pretén seguir subvencionant amb diners públics el “règim segregacionista” d’escoles privades com les de l’Opus.

El pedagog llibertari avui estaria orgullós, de fet, de tota la gent de la marea groga que defensa quotidianament l’escola pública, de qualitat, laica, inclusiva i en català. O de les mobilitzacions per la llengua i la cultura de Mallorca i València. I amb tota probabilitat, expressaria la seva solidaritat amb els 27 estudiants i professors que aviat seran jutjats per un acte de protesta contra la privatització i degradació de l’educació pública. La Fiscalia demana penes de presó de fins a 14 anys, en una actuació vergonyosa que fa motivar l’aprovació d’una moció de rebuig del Ple de l’Ajuntament de Barcelona.

En el fons, aquesta ofensiva mercantilitzadora contra el dret a l’educació no és gens innocent. Qui impulsa les retallades sap que l’educació pot ser un instrument útil per evitar que les coses canviïn. Per construir ciutadans passius, atemorits i obedients. Sap, però, que –com deia Nelson Mandela- també pot ser l’ “eina més poderosa de transformació del món” per evitar que hi hagin ciutadans de primera i de segona. O per permetre “que la filla d’un camperol o d’un miner pugui arribar a ser metge”. Una octaveta de la Conselleria de Cultura de València, en plena Guerra Civil, deixava clar aquest la seva preeminència en el procés d’emancipació de les classes populars. “La millor manera de fer la revolució –deia- es fer cultura”. Aquesta és, de fet, la idea central del pensament de Ferrer i Guardia. Crear ciutadans crítics, actius i sense por a través d’una xarxa d’escoles lliures. Un llegat que avui més que mai cal reivindicar ben fort amb les seves darreres paraules abans de ser afusellat: “Visca l’Escola Moderna!”.