“Una mentida repetida mil cops esdevé una veritat”. Aquesta frase s’atribueix al cap de campanya d’Adolf Hitler, Joseph Goebbels. Arran de les revelacions sobre l’operació Catalunya, s’ha posat en evidència el modus operandi de les clavegueres de l’Estat. Ha tornat a aparèixer, però, una altra falsedat que a cop de repeticions s’ha acceptat com a veritat per certs sectors vinculats a l’antiga CiU. En l’era de postveritat, han donat per cert que la candidatura liderada per Ada Colau va aprofitar-se del muntatge policial sofert per l’exalcalde Trias. Se li atribueix, en concret, d’haver-lo acusat de tenir comptes a Suïssa al seu nom.

Per desmuntar aquesta falsedat cal fer cronologia dels fets. Sis mesos abans de la cita electoral, la notícia sobre Trias es publicava a la portada d’El Mundo. Quan va aparèixer, a diferència d’altres partits, cap portaveu dels comuns va reproduir-la. Semblava poc contrastada. Es pot comprovar a les hemeroteques. De fet, es van donar instruccions clares de no fer declaracions o piulades. Uns dies després, la pròpia banca suïssa va certificar que tot era fals. En aquell període, Trias no va ser l’única víctima de les maquinacions de l’Estat. A les portes de les eleccions, Interior no va permetre als comuns concórrer amb el seu nom originari –Guanyem– presentat mesos abans a l’opinió pública.

La campanya electoral va ser crispada. Cap partit, però, va fer referència als falsos comptes de Trias. Fer-ho quan no es sabia que la informació era falsa, podia tenir una disculpa. Fer-ho després, no. Hagués estat no només deshonest, sinó motiu de querella per calúmnies. Com s’explica llavors la falsa acusació? Doncs, tot ve d’una burda manipulació de les paraules de Colau en un míting a Nou Barris el maig del 2015. Allà va dir que Aguirre i Trias tenien en comú estar “rodejats per la corrupció”. La candidata feia referència, en concret, a que “Trias era la mà dreta de Pujol i Aguirre, tenia a la seva mà dreta imputat per la Púnica (…) també tenen a Bárcenes, Millet i un munt de casos de corrupció al seu voltant”. En un altre moment del míting, va dir que “CiU i PP tenen una altra cosa en comú: tenen la mania per privatitzar serveis bàsics, per retallar drets fonamentals (…) i per fer-ho ens diuen que no hi ha diners quan després tenen milions de diners a Suïssa, Andorra. Què no hi ha diners? Amb tots els diners que s’han mogut en el Palau de Música!”. Es pot comprovar en el vídeo aquí. En els mítings s’havia fet alguna al·lusió a les formes de fer política “mafiosa” del PP i de CiU. I a la informació contrastada sobre els comptes d’Andorra i Suïssa del dirigent del PP, Luís Bárcenas i de CiU, Jordi Pujol. Fets que coneixíem bé. Ens havíem querellat contra els dos davant els tribunals. Mai, però, cap atribució de fets delictius a Trias.

L’expressió de “partit mafiós” va ser un recurs electoral segurament massa dur i l’afirmació que l’exalcalde estava envoltat de corrupció pot semblar injusta. No es pot oblidar que, no obstant, la corrupció no és un invent de l’Estat. I que a Catalunya afecta de forma significativa al món convergent. Tot sovint s’ha intentat utilitzar el procés sobiranista per ocultar aquesta evidència. O per tancar files i denunciar complots. És una vella estratègia de la cultura pujolista quan el partit, la família, els negocis i el país es confonien. I qualsevol atac al partit es presentava com una agressió a Catalunya. Bon exemple d’això fou la crida del Govern de Pujol a mobilitzar-se contra l’oposició que denunciava el cas de Banca Catalana. A la sortida del Parlament, es van produir insults i agressions contra diputats com Raimon Obiols. Un episodi impune que contrasta amb la severa condemna dels indignats per la seva protesta davant el Parlament.