L’Onze de Setembre és una data en què es commemora la voluntat dels qui viuen a Catalunya, manifestada al llarg dels segles, per preservar la seva identitat. Un moment per a recordar el mandat que prové d’un llarg llegat de lluites en defensa de les llibertats i conquestes socials. Per a recordar qui som i d’on venim. ‘Ho hem fet perquè som lliures, perquè som catalans.’ ‘Aquesta és una acció contra la tirania que ha usurpat uns terrenys que pertanyien a la gent.’ Són les paraules dels milicians barcelonins que en el 1841 van enderrocar la muralla de la Ciutadella. Com a represàlia, el general Espartero va reaccionar amb un cruel bombardeig. I una nova revolta l’any següent provocà un altre llançament de bombes. L’odiada Ciutadella encarnava una cosa semblant a la Bastilla per als parisencs del 1789. L’havia erigida Felip V amb el propòsit de dominar la població després de la desfeta de l’11 de setembre de 1714 sobre un dels barris més populosos i actius en la defensa de la ciutat. És en aquesta zona on, precisament, hi ha ara l’espai memorial del Born. I on es van produir també altres actes de repressió com els afusellaments dels anys 20 i 30 del segle XIX, tal com el republicà Abdó Terrades recordava en la seva novel·la La Explanada.

Un dels primers teòrics del catalanisme republicà d’esquerres, Roca i Ferreras, va viure l’episodi del 1841 en primera persona. Aquella reacció espontània del poble contra la muralla era –per ell– una prova més de la seva naturalesa indomable. I del fet que la lluita nacional venia de baix. Les classes populars, i no les benestants, foren les que durant aquells anys alçaren barricades al crit de ‘Llibertat i Catalunya’. I les que feien de la lluita social i nacional una mateixa lluita, en allò que Roca i Ferreras va anomenar ‘patriotisme popular defensiu’.

L’Onze de Setembre s’evoca, precisament, el coratge d’una població que va resistir quasi dos anys el setge ferotge de les tropes castellano-franceses. I qui més hi va lluitar i sofrir van ser la gent de baix organitzada en gremis d’oficis. El seu esperit de sacrifici en la defensa del règim constitucional català va ser admirat per molts europeus com Voltaire. La derrota comportà la imposició de l’absolutisme. Foren abolides la Generalitat, les Corts Catalanes, el Consell de Cent barceloní i els règims municipals de la resta de ciutats catalanes. El país fou víctima, llavors, de tota mena d’injustícies. Per exemple, hagué de suportar l’ocupació militar, la sobrecàrrega fiscal, la imposició del castellà com a única llengua oficial i la supressió de la Universitat de Barcelona.

Aquest record del 1714 no s’ha esborrat mai. Des de llavors que ha estat una data crucial en la història del país. Durant la guerra civil, per exemple, fou un afirmació més del front antifeixista. I, en particular, de les forces republicanes d’esquerres. De fet, fins i tot la CNT-FAI vinculava la resistència antifeixista a la del 1714 i formava part de comissió organitzadora de la Diada. El qui fou president del parlament a l’exili, Rovira i Virgili, sostenia també: ‘Catalunya ha rebutjat sempre el feixisme sota les formes que aquest ha revestit històricament. Joan II, Felip IV, Felip V representen en el fons el mateix que avui representa Franco.’ No és cap casualitat, per això, que el franquisme a Catalunya escrivís un dels seus epitafis després d’una assolellada Diada del 1977. Més d’un milió de persones van manifestar-se sota el lema de ‘Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia’. Poc després fou restablerta la Generalitat i aprovada la llei d’amnistia.

Vist des d’aquesta perspectiva, no resulten gaire encertades les tesis que pretenen desvincular la lluita antifeixista del 1714. Això ha succeït arran de la polèmica estiuenca sobre el Born. Tant des de sectors de l’esquerra com de la dreta. Bon exemple del primer cas és la comparació amb el Valle de los Caídos. O la piulada de Jordi Guillot, que diu que, a diferència del Camp de la Bota, l’enclavament no forma part de la seva memòria històrica. Aquesta posició, en el fons, sembla partir de la creença que la significació del 1714 és més pròpia de les dretes que de les esquerres. Res més lluny de la realitat. El republicanisme, de fet, no va dubtar mai a fer-lo seu mentre la dreta el vivia amb recel. Roca Ferreras mateix el va considerar el ‘dos de maig català’. En les primeres reivindicacions, en canvi, la Lliga Regionalista se’n va mantenir al marge. Més tard, és cert, la dreta també l’ha acabat fent seu. Això sí, des de la institució més que des del carrer. Per contra, certs sectors d’aquest espai ideològic viuen amb incomoditat l’associació del 1714 amb la lluita antifranquista. O que el Born pugui ser un fil roig conductor de les dues memòries i no un simple ‘lloc de veneració nacional’. La memòria antifeixista, de fet, no ha format mai part del seu ‘santoral’ polític. Hi té a veure, segurament, la seva absència majoritària en la lluita contra el franquisme. O, fins i tot, la col·laboració activa. El mateix Cambó que deia ‘Monarquia? República? Catalunya!’ s’abraçava després sense rubor a les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. Tot i reconèixer –en el seu dietari– que el 1939 podia ser ‘un nou 1714’, per ell era un mal menor a l’hora de salvar el seu món del ‘perill roig’. En realitat, en tot plegat es pot comprovar com la desvinculació, o associació, d’episodis polítics serveix per a disputar hegemonies culturals.

Sigui com sigui, l’Onze de Setembre és des de fa temps un moment reivindicatiu per a pensar el present. En aquesta ocasió, sens dubte, ho tornarà a ser. El govern del PP, en efecte, fa anys que impulsa un procés de retallades i recentralització que ha llimat l’autogovern del país i els seus municipis. Ho ha fet en àmbits com l’econòmic i el polític, però també en el lingüístic. El pacte PP-Ciutadans per la investidura fallida de Rajoy ha estat, de fet, un ofensiva en tota regla contra el model d’escola catalana. Moltes de les expressions de rebuig a aquesta situació, per una altra banda, han estat criminalitzades. En primer lloc, arran de la consulta del 9-N. I recentment amb la intenció de portar a la banqueta la presidenta del parlament i la resta de membres de la mesa, per no haver impedit un debat sobiranista a la càmera. El discurs de Rajoy a la sessió d’investidura confirma els instints centralistes i antisocials de la dreta espanyola. Aquest blocatge regressiu va tenir el punt màxim amb la retallada de l’estatut. Ha estat a partir de llavors quan hi ha hagut les diades més multitudinàries de la història. Una mobilització mai vista al continent europeu. La situació, malgrat això, continua encallada.

Es en aquest context que resulta indispensable d’acumular musculatura, però també plantar cara i fer actes de força. I fer-ho buscant allò que ens uneix, més que allò que ens separa, a tots els qui reivindiquen el dret d’autodeterminació. A Catalunya, però també a la resta de l’estat i a Europa. I més quan ens enfrontem a adversaris poderosos que tenen exercits i tribunals al seu servei. Que no dubtaran, si cal, a recórrer-hi. Vivim moments excepcionals. Ens hem de fer dignes de la responsabilitat històrica que ens ha tocat viure. Sortim al carrer i fem, un any més, que la Diada sigui multitudinària. De tots i de totes. Que la Diada sigui un moment per a recordar que els drets no es regalen. Es conquereixen amb perseverança i sense tuteles ni permís de ningú. I, com deia el socialista Josep Pallach, ‘cap ciutadà no és lliure si el seu poble no és lliure’.