Han passat més de vint dies des que el govern va decidir militaritzar els aeroports i decre- tar l’estat d’alarma. L’agreujament de la crisi en altres àm- bits i la poca simpatia social suscita- da pels controladors ha contribuït a llevar ferro a la mesura. La pròrro- ga d’aquesta situació d’excepció es- tà prevista, como mínim, fins al 15 de gener.

L’abandó de funcions dels contro- ladors pot qüestionar-se des de molts angles. Habituats a defensar els seus interessos de manera aïllada, no van tenir en compte els d’altres treballa- dors aeroportuaris ni els dels usuaris que volaven aquells dies. Però la se- va decisió, per maldestra que sembli, tampoc va ser irracional. Des de co- mençaments d’any, el govern havia aprovat diferents mesures que n’em- pitjoraven les condicions laborals i plantejaven la privatització d’Aena. Ratificades just abans del pont, van ser tot menys una invitació al diàleg, i van precipitar les reaccions més extremes.

S’ha dit que l’objectiu era liquidar una situació de privilegi. No obstant això, hi ha castes amb ingressos més alts que els dels controladors, contra les quals no s’actua o que s’afavoreix obertament. Basta pensar en els co- mitès d’administració de certes em- preses i entitats financeres. Els seus escandalosos ingressos s’han mantin- gut o han crescut sense rubor malgrat la responsabilitat que tenen en la crisi actual. En realitat, tot indica que la fi perseguida era bastant menys noble: dur l’ajust també a l’àmbit del trànsit aeri, privatitzant-ne part de la gestió i obtenint, a cop de disciplina castren- se si feia falta, una plantilla de treba- lladors més dòcils.
Que l’actuació dels controladors va causar una pertorbació considerable a qui volava aquells dies és quelcom innegable. Però resulta discuti- ble que la privació temporal del dret a volar, en la majoria dels casos per motius turístics, pugui assimilar-se a una “calamitat pública”. I menys jus- tificar la intervenció militar o la sus- pensió d’altres drets constitucionals. D’aquesta forma, nombroses protes- tes socials legítimes, siguin vagues o no, podrien ser considerades delic- tes de sedició o sostretes a la jurisdic- ció civil. Aquesta temptació d’un ús expansiu, no clarament determinat, de les mesures d’excepció, s’adver- teix clarament en la pròrroga de l’es- tat d’alarma. Allí, el govern apel·la al xxxx

Hi ha castes amb ingressos més alts contra les quals no s’actua o que s’afavoreix obertament. És discutible que la privació temporal de volar pugui assimilar-se a una «calamitat pública» “temor” de la “societat [...] que fets similars puguin reproduir-se imme- diatament”. Es tracta d’una perillo- sa operació retòrica que convoca tots els fantasmes de l’excepció normalit- zada i de l’“enemic públic” contra el qual tot està permès. De fet, no és ca- sual, en un context com l’actual, que s’hagi donat pàbul a qui pretén una restricció més àmplia del dret de va- ga en els serveis públics. Si la privació temporal del dret a volar, majoritàri- ament per raons turístiques, és con- siderada una afectació gravíssima a “un servei públic essencial”, ¿què no es diria d’una protesta que, com a França o a Grècia, bloquegi refineries de gas o petroli, talli carreteres o interrompi el trànsit terrestre o marí- tim? Si Nicolas Sarkozy va recórrer a l’exèrcit per obligar els vaguistes a reprendre l’activitat, ¿què no po- dria ocórrer en una Espanya gover- nada pel PP o l’ala dura del PSOE?

Si es mira a través de la lent de la crisi, la demonització del controlador privilegiat s’assembla massa a la del funcionari privilegiat i, en ge- neral, a la d’altres suposats recep- tors de prebendes públiques, com ara els des ocupats o els pensionis- tes. Aquesta estratègia discursiva, utilitzada per justificar retallades socials en els àmbits més dispars, no és ingènua. Permet atiar l’en- frontament entre diferents catego- ries de treballadors i de col·lectius vulnerables, desviant l’atenció so- bre els autèntics focus de privile- gi de les nostres societats. I és que, ben vista, aquesta alarma no sona solament pels controladors. Sona, parafrasejant John Donne, per tots els que, si se seguís aquest camí, po- drien veure’s convertits en nous pri- vilegiats als quals només es pugui aplicar la temible lògica de l’excep- cionalitat i la repressió.

veure article original