El fenomen del top manta ha tornat a ser notícia. L’agressió a un turista nord-americà ha col·locat els manters en el punt de mira de certs mitjans de comunicació i de bona part de l’oposició municipal. Des d’aquests sectors s’ha volgut presentar el col·lectiu com un grup organitzat, perillós, que insulta, “envesteix” els turistes, i amenaça greument la imatge exterior de Barcelona. Malgrat que l’ordre públic és un assumpte de competència de la Generalitat, l’incident ha esdevingut també una eina poderosa per desgastar el govern municipal quan falta un any per a les eleccions municipals. En aquesta ocasió, Collboni (PSC) i Bosch (ERC) no han dubtat a sumar-se a l’estratègia de la dreta. Mentre la CUP i els col·lectius de suport als manters es queixen d’un excés de duresa, aquestes formacions exigeixen més mà dura i demanen la dimissió de l’alcaldessa, Ada Colau, com a màxima responsable de seguretat de la ciutat. L’episodi demostra la gran capacitat que tenen certs sectors conservadors per crear, a partir d’un fet concret, una sensació d’emergència que faci més fàcil assumir la necessitat de mesures excepcionals per combatre la situació que ha generat l’alarma. I condicionar, així, el marc cultural en el que es mou la discussió política. Els discursos de la por als manters, immigrants o refugiats, calen entre una població envoltada d’inseguretats vitals; i arrosseguen, com en aquest cas, a bona part de les esquerres institucionals cap al seu terreny de joc. Vist des d’aquesta perspectiva, cal multiplicar els esforços per introduir complexitat, matisos, i fer contrapropostes per combatre mirades simplistes. Que les imatges vistes de l’agressió a un turista són una escena lamentable que cal rebutjar està fora de dubte. Que la tensió entre la policia i qui es dedica a la venda ambulant deriva a vegades en fets de violència gratuïta i injustificada, també. Que el govern de la ciutat som els primers que defensem que no hi hagi sobreocupació de l’espai públic per part de cap activitat, és evident. No obstant això, pretendre atribuir la violència aïllada d’alguns individus a tot un col·lectiu és un despropòsit en tota regla. El singular acarnissament en què incorre aquest relat no sembla gratuït sinó al contrari: és una operació que pretén contribuir a instal·lar la imatge d’una ciutat immersa en una deriva caòtica i de desgovern amb fins partidistes. L’estratègia no és nova. I lluny de solucionar el problema, el polititza en clau interessada i l’agreuja. En primer lloc, perquè presenta com quelcom exclusiu de Barcelona un fenomen global on hi treballen al voltant de 1.800 milions de persones. Sense anar més lluny, a Catalunya més d’una quarantena de municipis de la costa comparteixen la presència de venedors ambulants no autoritzats de forma molt visible. Roses, Sitges, Castelldefels, el Vendrell o l’Escala en són exemples paradigmàtics. I en aquests municipis, o en altres d’Europa, segueixen sense trobar cap vareta màgica per fer desaparèixer les mantes de l’espai públic. En segon lloc, perquè aquesta construcció esbiaixada dels fets serveix per ocultar les múltiples formes de violència a la qual els manters es veuen exposats quotidianament. La majoria d’ells acceptarien de bon grat feines més segures que els deslliuressin de les inclemències del carrer. Si no ho fan és perquè la mateixa legislació d’estrangeria els ho impedeix, i els condemna a una il·legalitat que no han buscat. En últim terme, perquè aquest enfocament ignora l’estreta vinculació entre el fenomen i les polítiques d’exclusió social. O la massificació turística de certes zones de la ciutat. A més, el que sí que pot perjudicar seriosament la imatge de Barcelona és precisament un relat alarmista allunyat de la realitat. En veritat, el fenomen del top manta ens alerta sobre un problema estructural que es consolida arreu per la combinació de factors geopolítics, econòmics i socials. Per fer-hi front, les receptes exclusivament punitives promogudes per la dreta s’han mostrat fins ara ineficaces. I davant la manca de resultats palpables, alimenten un espiral repressiu que sempre acaba exigint un pas de rosca més. El cert, però, és que el “populisme punitiu” és un recurs temptador que no només recluta els seus partidaris entre les files conservadores sinó també entre una part important de les esquerres. Quan el 2005 es va aprovar l’anomenada “ordenança del civisme”, el PSC i ERC ja anaven a remolc del guió preestablert per la dreta. El seu discurs de fermesa a vegades, fins i tot, el superava amb gestos i declaracions. No per casualitat, no pocs han cridat l’atenció recentment sobre el canvi de discurs dels socialistes des que no formen part del govern o certs sectors dels republicans –com per exemple l’exdirigent David Minoves o el propi diputat Ruben Wagensberg –han expressat el malestar per l’ús partidista d’un fenomen tan delicat. A primera vista, sobreactuacions d’aquest tipus serveixen per calmar els ànims dels qui creuen que cal aplicar “mà dura” per posar fi a la conflictivitat urbana. En realitat, però, aquest enfocament ha tingut un pobre balanç durant aquesta darrera dècada. La duresa retòrica contrasta sovint amb una limitada eficàcia pràctica sobre el terreny. En el cas del top manta, la pretensió d’esborrar-lo per la via únicament repressiva ha fracassat a tot arreu on s’ha volgut materialitzar. També als municipis governats per la dreta, on els seus alcaldes expressen sovint la sensació de desbordament i impotència. I a Barcelona, el fenomen no ha disminuït malgrat que l’any 2016 es va imposar la xifra record de quasi 80.000 actuacions de la Guàrdia Urbana i més d’un milió d’objectes decomissats. Qualsevol abordatge rigorós de la problemàtica ha de començar fent pedagogia democràtica. Cal desautoritzar les temptacions de les esquerres per reproduir els marcs mentals de la dreta. No hi ha solucions policials que siguin màgiques o definitives. I cal evitar estigmatitzar les persones de col·lectius vulnerables com a caps de turc del malestar social. Per contra, l’estratègia ha de ser transversal. Cal combinar accions preventives i sancionadores en la gestió de l’ús de l’espai públic amb altres de caràcter social. És per això que a Barcelona s’han incrementat els recursos econòmics i personals per mantenir una actuació policial continuada, que es regula a través d’un nou protocol, per minimitzar l’impacte de la venda ambulant irregular a l’espai públic. Al mateix temps, Barcelona ha estat la primera ciutat d’Europa on s’han fet passes innovadores des d’una òptica dels drets de la ciutadania. Els canvis en el circuit de l’empadronament, els plans d’ocupació o la cooperativa Diomcoop són algunes de les mesures que han permès treure 130 venedors ambulants del carrer per tractar-los com a ciutadans de ple dret. Fer-ho ha estat una tasca complicada que ha hagut de superar tot tipus d’obstacles derivats de la situació de discriminació legal que pateixen. Aquest tipus d’iniciatives, tot i anar en la bona direcció, són insuficients. Que siguin la norma a l’hora d’abordar el fenomen, i no l’excepció, dependrà de si es produeix una participació més activa de la Generalitat i de l’Estat. O que es deroguin els obstacles legals a la regularització de les persones “sensepapers”. La falta de permisos de treball i de residència són, en efecte, el principal factor que els empeny a buscar formes il·legals de subsistència. En un context de crisi com l’actual, per això, tractar els manters com a perillosos delinqüents sense més és una ceguesa que degrada la pròpia societat amb la qual conviuen. En criminalitzar-los no només es criminalitza la pobresa, sinó que també s’eludeix una discussió de fons, no demagògica, sobre les causes reals, econòmiques i polítiques, de la inseguretat i desordre a les nostres ciutats. Des de l’esquerra, no es pot ser ingenu però tampoc alimentar derives punitives que, com solia dir Eduardo Galeano, “escupen a la gent”