La confessió de frau fiscal del clan Pujol ha suposat un autèntic terratrèmol polític. Des d’alguns àmbits polítics i mediàtics pròxims a CiU s’ha intentat presentar com un assumpte simplement personal i familiar. Des d’altres, més lligats al Partit Popular, com una prova del caràcter intrínsecament corrupte del nacionalisme català, que hauria inventat el debat sobre el dret a decidir per ocultar les seves misèries. Ni una ni l’altra, no obstant, semblen interpretacions acceptables.

Jordi Pujol és una figura que va acaparar grans cotes de poder a Catalunya. Aquest poder, com s’ha demostrat en més d’una ocasió, va ser utilitzat per influir en jutges, silenciar periodistes i frenar investigacions parlamentàries. Però no era un poder autònom. S’explicava, entre altres raons, pel suport de CiU al PSOE, primer, i al PP, després, i per l’interès de les elits econòmiques catalanes i espanyoles d’evitar la irrupció d’altres alternatives polítiques a Catalunya. Com recordava recentment Albert Sáez en aquest diari, eren els temps en què Abc nomenava el president català «espanyol de l’any».

Quan el ministre Montoro carrega contra Pujol, oblida explicar les raons del silenci que l’Agència Tributària va mantenir durant totes aquestes dècades. Aquest silenci no és casual. I és que el pujolisme resulta inexplicable sense els forts aliats econòmics i polítics amb què va comptar, dins i fora de Catalunya. Ja en el passat, la pressió de diferents poders de l’Estat va ser determinant perquè es tanqués la instrucció de casos foscos que involucraven l’expresident, com el de Banca Catalana. I té sentit pensar que si les noves irregularitats que envolten el clan Pujol s’han fet públiques, en bona mesura ha estat perquè el procés sobiranista a Catalunya ha propiciat una ruptura de certs acords d’impunitat i protecció mútua que en el passat van funcionar sense problemes.

La mera existència de patrimoni ocult a Andorra i en altres territoris qualificats legalment com a paradisos fiscals, sense que se’n pugui justificar la procedència lícita, obligaria la fiscalia i l’autoritat judicial a iniciar una profunda investigació dels fets. Amb tot, no es pot caure en la ingenuïtat. En temps de corrupció ascendent, és difícil que els poders de l’Estat -inclòs el judicial- estiguin disposats a propiciar una investigació a fons d’aquests casos de manera espontània. I molt menys un Govern involucrat en trames de corrupció tant o més escandaloses que les que avui envolten el clan Pujol, com les lligades als casos Gürtel o de Bárcenas.

Quan un escolta el ministre Montoro, adverteix l’enèsim favor que Pujol li ha fet al Partit Popular. Per un costat, li ha proporcionat una excusa més per dissimular els seus propis casos de corrupció d’Estat. Per un altre, li ha brindat arguments per deslegitimar una consulta que el 80% de la societat catalana recolza i que té el seu origen no en una ocurrència de CiU, sinó en una àmplia mobilització ciutadana contra les agressions centralistes del PP i un model constitucional autonòmic que fa temps que ha mostrat els seus límits.

D’aquí ve la importància de l’anunci de querella realitzada per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona fa una setmana. I d’aquí ve la importància, també, de la presentada ja com a acció popular per Podem i Guanyem Barcelona i a la qual se sumaran ICV-EUiA, Procés Constituent i el Partit X. A diferència del que plantegen organitzacions d’extrema dreta com Manos Limpias o Plataforma per Catalunya, aquesta acció popular pretén ser una impugnació no solament del declarat frau de Jordi Pujol, sinó del pujolisme i del règim que l’ha utilitzat com a aliat mentre li convenia. I prové d’espais compromesos de manera clara i explícita amb el dret a decidir a Catalunya.

En un context en què drets socials bàsics són eliminats en nom de l’austeritat i de les limitacions fiscals, resultaria escandalós tractar el frau comès des de les institucions com un assumpte menor. Per això és important que la ciutadania i les formacions que aspiren a una regeneració democràtica autèntica, de fons, actuïn. Contra els Pujol, contra els Bárcenas, contra els Urdangarin, contra els Millet i contra els grans corruptors del món financer-constructor-immobiliari. Perquè només aquesta pressió des de baix està en condicions d’impedir que la crisi se saldi amb la impunitat dels seus principals responsables. Vinguin del partit que vinguin.Portaveu i advocat de Guanyem.L’article el firma també Gerardo Pisarello, jurista i així mateix membre de Guanyem.