Introducció: la il·legalitat del poder en temps d’excepcionalitat

 Els textos reunits en aquesta web parteixen d’una constatació: el paper central que el dret i el discurs jurídic tenen en l’articulació i reproducció de les relacions de poder que travessen la societat. Convertit en una metàfora omnipresent d’allò que és tolerat i allò que és censurat, del que és legítim i del que és il·legítim, les disputes pel dret i per la seva interpretació han adquirit una importància cabdal a l’hora d’establir el marge d’actuació del poder i dels que s’hi oposen. La viabilitat o no, en efecte, d’una guerra, d’una actuació policial, d’una reforma econòmica, i fins i tot d’un acte de protesta o de desobediència civil, depenen no només de la força capaç d’impulsar-les, sinó també de la seva capacitat per justificar-se en termes morals, polítics i jurídics.

Això explica, certament, que el discurs del dret ‒i fins i tot el dels drets‒ s’hagi convertit per al poder en una eina preuada, en un instrument valuós per donar cobertura a les seves actuacions. A les legítimes, per descomptat, però també a aquelles producte de l’arbitrarietat. No hi ha poder públic o privat, en realitat, que no intenti servir-se del dret per legitimar els seus actes o que renunciï a presentar els seus arguments jurídics com un succedani del discurs moral.

En qualsevol cas, si el discurs jurídic ha operat sovint com a obstinada llei del més fort, també ha estat, en determinades circumstàncies, bandera irrenunciable dels més febles en la impugnació del poder arbitrari, il·legítim. A l’Iraq o l’Afganistan, el dret i els drets han estat posats al servei de la guerra. Però també han obert camí als qui s’han alçat contra la seva lògica irracional i destructiva. En nom de la llei s’ha reprimit i s’ha torturat, s’han consolidat privilegis i s’ha condemnat a la fam i la misèria. Però aquesta arbitrarietat disfressada de legalitat sempre ha trobat una Antígona disposada a desemmascarar-la, també, en nom del dret i la raó.

Les reflexions que aquí s’ofereixen estan travessades per aquesta tensió entre el dret com a estratègia del més fort i com a llei del més feble. En realitat, intenten situar aquesta tensió en un moment històric concret: el que transcorre entre el segle que es tanca i el nou mil·lenni. La majoria d’articles reunits en aquest llibre van ser escrits entre el 2005 i el 2011. Però la seva memòria es remunta més enrere. Com a mínim, a la ferotge contrareforma en matèria de drets civils, polítics i socials que van suposar l’auge del neoliberalisme, a la darreria dels anys 70, i l’expansió de la globalització capitalista, més tard, un cop consumada la caiguda del Mur de Berlín.

Aquesta contrareforma marca l’inici ‒o l’aprofundiment, segons els casos‒ d’un procés d’excepcionalitat econòmica, ambiental, penal i militar que, amb diferents èmfasis, perdura en els nostres dies. Des del punt de vista jurídic, aquest autèntic estat d’emergència ha posat en dubte els supòsits garantistes que animaven les regles i els principis més avançats del constitucionalisme social i del dret internacional dels drets humans aprovats després de la Segona Guerra Mundial. Aquestes regles i principis, articulats com una mena de “mai més” a la catàstrofe del nazisme i del feixisme, no qüestionaven totes les fonts d’opressió sobre les quals s’alçaven les societats capitalistes, però establien límits i vincles al poder públic i privat que obrien espais per a l’ampliació de les llibertats personals i col·lectives.

Les revoltes dels anys 60 i d’inicis dels 70 van ser potser l’últim intent de portar aquest impuls llibertari i democratitzador més enllà del constitucionalisme de la integració i la pau social. La contrareforma que va venir després va operar en un sentit invers: va envestir contra els drets polítics i socials que fundaven el pacte constitucional, va retornar centralitat al dret de propietat i a les llibertats de mercat i va instal·lar un tipus d’excepcionalitat en matèria penal que hauria resultat inacceptable uns anys abans.

La crisi del 2008 està estretament lligada a aquestes polítiques d’excepcionalitat econòmica i penal que arrenquen en els anys 70 amb l’auge del neoliberalisme. Entre ambdós moments, però, hi ha alguns episodis clau sense els quals és impossible entendre el que ha passat en els últims anys: els atemptats de l’11 de setembre de 2001 i l’anunci d’una guerra “infinita” contra el terrorisme; l’aparició, fulgurant primer i declinant més tard, d’un moviment altermundialista d’àmbit europeu i fins i tot global; l’arribada al govern de G.W. Bush, la capitulació de diferents experiències socialdemòcrates i l’ascens d’una dreta desacomplexada encarnada en governs com els de S.Berlusconi o N. Sarkozy; l’arribada al poder de B. Obama; la crisi del projecte d’integració europea i el reforçament, en el seu si, de l’eix francoalemany; el creixement, als Estats Units però també a Europa, d’una extrema dreta populista i racista; l’emergència de la Xina com a potència imperial en un context de crisi ecològica i de fi de l’era del petroli barat; la irrupció, a Amèrica Llatina, de nous processos constituents en països com Veneçuela, Bolívia o Equador; les revoltes prodemocràtiques al món àrab contra les autocràcies; o les creixents mobilitzacions contra els ajustos i la “dictadura dels mercats” a Europa i els Estats Units.

Aquests esdeveniments han condicionat de manera decisiva el decurs de la vida política, social i jurídica espanyola i catalana. També aquesta ha estat signada, en els últims anys, per les ventures, i sobretot, per les desventures del govern del PSOE, per l’erràtica evolució del conflicte basc o per experiències com les del tripartit català. I ha experimentat un cert punt d’inflexió amb l’esclat de la darrera crisi. La crisi, en efecte, ha operat com un autèntic revulsiu. D’una banda, ha deixat al descobert l’existència d’un model molt singular de capitalisme immobiliariofinancer, basat en el sobreendeutament privat i en la corrupció administrativa i amb dramàtiques conseqüències des del punt de vista social i ambiental. Aquesta variant capitalista, així com el bloc de poder que la sustenta, té les seves arrels en la dictadura franquista i s’ha mantingut amb sorprenent vitalitat després de la transició a la monarquia parlamentària. D’altra banda, ha propiciat la irrupció de mobilitzacions i formes de protesta inèdites, com la del Moviment dels Indignats o 15-M, que no han trigat a estendre’s per places i barris de tot l’Estat. I fins i tot han adoptat una inèdita dimensió mundial que, amb la protesta del 15-O, ha trencat fronteres en un miler de ciutats dels cinc continents.

Els textos aquí reunits intenten, d’una manera o altra, donar compte d’aquests fenòmens. No en termes exhaustius, a la manera d’una monografia o d’un treball d’investigació, sinó a partir d’un collage de textos pensats per a intervencions orals o escrites concretes. Alguns han aparegut en mitjans de premsa adreçats a un públic ampli, com El País, El Periódico i, molt especialment,Público. Altres han estat escrits per a espais més militants, vinculats al pensament d’esquerra o als moviments socials, com Sin Permiso, Mientras Tanto, Diagonal o La Directa. Des del punt de vista estilístic, se situen a mig camí entre l’assaig breu i la crònica periodística, i pretenen inscriure’s en la vella tradició de la polèmica, aquest discurs del conflicte l’efecte del qual, com diu Perry Anderson, depèn d’un delicat equilibri entre les exigències de la veritat i les temptacions de la ira, el deure de debatre i el zel per inflamar.

No són, doncs, articles que aspirin a la distància i a la fredor acadèmica o que busquin el to solemne en què acostuma a refugiar-se el jurista convencional. Estan escrits a partir d’experiències biogràfiques que, des de l’exercici de l’advocacia o de la docència, han intentat reflectir no només el dret escrit o practicat en els tribunals, sinó també el dret generat i exigit des del carrer. Un fil comú els travessa: la denúncia, a partir dels principis més avançats del garantisme constitucional i internacional, de l’excepcionalitat penal i econòmica que caracteritza la nostra època. Aquesta aproximació no és neutral, ni parteix de la il·lusió juridicista que veu en el dret una lògica capaç d’operar amb independència de les forces materials que hi ha darrere seu. Ve animada, per descomptat, per una perspectiva empàtica amb les víctimes de l’arbitrarietat del poder en totes les seves manifestacions: social, ambiental, policial, militar, cultural, nacional o sexual. Però aquesta empatia no es basa en consideracions simplement morals. S’assenta, a més, en experiències concretes de resistència basades en interpretacions i usos del dret diferents dels imposats pels poders dominants.

Per al·ludir a aquest fenomen, el sociòleg Boaventura Sousa Santos ha parlat de l’úscontrahegemònic d’un instrument sovint hegemònic. Aquest llenguatge guarda certa afinitat amb les construccions al voltant de l’“ús alternatiu del dret”, freqüents en la teoria crítica italiana dels anys 70. Sovint, la denúncia de l’emergència penal, social i ambiental realitzada des de moviments socials i associacions de drets humans ni tan sols arriba tan lluny. Més que exigir una comprensió “alternativa” del dret, allò que reclamen és que els poders públics siguin simplement coherents amb la concepció garantista que ells mateixos han assumit en aprovar les seves constitucions, ratificar tractats internacionals i dictar certes sentències.

D’aquí prové, també, el títol de la web (que d’altra banda pretén ser un homenatge a una visionària publicació argentina dels anys 90). Que no hi ha dret, i en especial, que no hi ha drets, és una cosa que les polítiques d’excepció dels leviatans públics i privats del nostre temps s’encarreguen de demostrar dia a dia, de vegades amb una brutalitat indissimulada. Però que tot això clama al cel ‒no hi ha dret!‒ és indiscutible, no solament des del punt de vista moral o polític, sinó també a la llum dels compromisos jurídics que el mateix poder ha assumit per dotar-se de legitimitat. Aquest és, precisament, un dels objectius del llibre: mostrar al discurs del dret i dels drets no només com un artefacte de legitimació del poder sinó també, i sobretot, com una arma dirigida a deslegitimar les seves actuacions arbitràries.

En temps de crisi, aquesta tasca de deslegitimació jurídica i no únicament política del poder arbitrari tindria almenys dues funcions específiques. D’una banda, donar resposta a la inacceptable criminalització i estigmatització de moviments socials i col·lectius que no lluiten per privilegis, sinó per l’expansió de drets i béns comuns. De l’altra, mostrar que, en situacions de bloqueig institucional, la protesta i la desobediència, lluny de ser actes delictius, són eines legítimes, fins i tot necessàries, per forçar el poder perquè compleixi la seva pròpia legalitat i per fundar marcs jurídics més igualitaris i lliures de violència.

Llevat de lleugers retocs d’estil, cap dels articles aquí reproduïts no ha estat modificat retrospectivament per introduir informació de la qual no es disposava en el moment d’escriure’ls. Reuneixen, doncs, els avantatges i desavantatges de la immediatesa, i no escapen a la lúcida reflexió de Kundera: “Travessem el present amb els ulls embenats. Tan sols més tard, quan cau la bena i examinem el passat, ens adonem del que hem viscut i comprenem el seu sentit”. Aquesta vivència i aquesta comprensió, en tot cas, deuen molt a les persones i als col·lectius amb què s’ha caminat. La Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona i l’Observatori de Drets Econòmics Socials i Culturals han estat entre els més propers. A les companyes i companys que els integren, còmplices en tantes coses, van dedicades aquestes pàgines.
Gerardo Pisarello i Jaume Asens Llodrà

Barcelona, octubre de 2011